Pacte per la Infància a Catalunya promogut pel Dep. de Benestar Social i Família

Pacte per la INFÀNCIA a Catalunya

Es tracta d'un document de bases per a l'elaboració del Pacte per la Infància que el Departament de Benestar i família ha començat a difondre el passat desembre de 2011. En la mida de les nostres possibilitats, bé hi hem de contribuir com a Societat Catalana de Pedagogia. Podem aportar-hi criteris i directrius fonamentats en la pedagogia i les ciències de l'educació sense més condicionants. Segur que poden ser adequades, potser necessàries, algunes normes d'acció educadora per a la infància, les mínimes i ben clares, que poguéssim garantir i complir els tres grans agents d'educació-comunicació-cultura: família, escola, mitjans de comunicació i els agents associats: esglésies confessionals, instàncies de lleure, creadors de publicitat. ¿O és que no veiem que es pot fer violència a l'infant separant-lo per raó confessional, frenant el seu desenvolupament amb un lleure passiu, fent-lo un hiperactiu en tot moment o estimulant fora mida la necessitat de tenir?

Podem des d'aquest moment i per aquesta plataforma telemàtica  obrir un debat de participaió lliure. Posteriorment, la Junta ha de considerar si es regula la participació per a l'elaboració (una comisisó com en ocasions anteriors, un document a consulta...) d'un document d'aportacions de Societat Catalana de Pedagogia al debat del Pacte per a la Infància a Catalunya. Tenim l'experiència anterior del Pacte Nacional per a l'Educació de Catalunya; vam contribuir-hi resposablement.

Queda oberta la participació,

activa: fer aportacions precises; passiva: llegir atentament i considerar les aportacions dels altres.

Martí Teixidó

president

Views: 58

Reply to This

Replies to This Discussion

Benvolgut Martí i companys de la Junta SCP

Encara que sigui tard,  vull fer un petit comentari a la proposta, i un altre comentari de caire general:

Sobre la proposta: a l'apartat 2, jo no contraposaria els dos "sobretot", crec que el que cal és sumar-los. penso que podríem dir: A més de "preparar la infància per a un consum...", cal produir i emetre...

I de caire general: ja està bé fer aquesta aportació sobre el "què caldria fer", però en un futur tal vegada caldria pensar en fer propostes sobre el "com",  propostes FACTIBLES per tal de que això es pugui dur a terme. Altrament no avancem (p.e. el punt 5 de la proposta el vinc escoltant des que als 18 anys estava estudiant magisteri... i encara estem gairebé igual; molta paraula i pocs fets.)

Des del meu punt de vista els pedagogs no només hauríem de proposar com han de ser (idealment) les coses..., hauríem de proposar actuacions FACTIBLES de dur-les a terme, adequades al context. Altrament quan les "propostes ideals" no es duen a terme, sempre es troba algú a qui donar la culpa (pares, altres educadors, govern, societat...), sí,  però els uns pels altres "la casa queda sense escombrar". I tot segueix igual.

Pere Marquès

CONTRIBUCIÓ AL PACTE PER A LA INFÀNCIA A CATALUNYA

aportació de Martí Teixidó

Centrada en un contingut limitat al document de bases que cal concretar i fonamentar.
La infància viu amb els mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació.


1 Cal un acord social sobre quota de pantalla i criteris de selecció de programes que puguin guiar l’acció educadora de la família.
S’insisteix en la responsabilitat educativa dels pares. Cal veure que respecte a continguts de comunicació i tecnologies de la informació els falten criteris i referents atès que aquests pares van viure, quan eren infants, en un entorn diferent i cal adoptar nous patrons educatius. La quantitat d’hores d’exposició a les pantalles comporta una intensa activitat de sinapsi neuronal amb la consegüent fatiga i falta de concentració en d’altres activitats mentals si no s’ha fet el necessari repòs. Acordar socialment una quota o temps de pantalla diari/setmanal indicatiu per a les diferents edats donarà un referent autoritzat a les famílies per a acordar normes de regulació amb els seus fills. Donar criteris de selecció de programes i continguts de comunicació segons interessos i maduració cognitiva dels infants que contribuiran al desenvolupament personal i social. Amb aquests referents comuns, les famílies emparentades o amigues podran compartir l’educació dels infants donant consistència a la seva acció coincident.


2 Les empreses de mitjans s’han de comprometre a produir i emetre continguts per a infants i joves amb suficient consistència cultural.
El consum responsable de la infància està condicionat per l’oferta comunicativa que se li fa. Hem d’acceptar que l’oferta d’entreteniment sense fons cultural, l’entreteniment contínuament banalitzador és excessiu. La publicitat de productes adreçada directament a la infància i adolescència ha comportat inducció de conductes lesives. És un continu de modelatge disocial o de passatemps que acaba per considerar-se normal en el sentit de correcte. En els anys més joves el modelatge per imitació
determina patrons de conducta que poden mantenir-se tota la vida. La producció comunicativa, sigui de realitat, de ficció o d’humor no es pot apartar de manera total i continuada de la cultura com a creació expressió de la dimensió més específicament humana. El modelatge dels adults durant els primers anys d’infància pot ser avui reforçat o trencat pels continguts de comunicació. Depèn de la família la selecció però l’oferta dels mitjans pot afavorir o impedir aquesta selecció.


3 Els mitjans de comunicació han de limitar els programes que capten l’audiència d’infants i adolescents per la provocació i la novetat. Quan es faci una provocació de ficció que trenca les normes de consens social, el mateix mitjà ha d’incloure abans o després un comentari de mediació educadora.
Amb els continguts adreçats o oberts a la infància i adolescència en procés de formació no es pot jugar a ser friki, estrafolari, igual com no posem un ganivet de tall esmolat en mans d’infants menuts. La contínua exposició a la violència gratuïta, al sexe descontextualitzat, a les conductes disruptores, al mal gust en les relacions personals... tenen un efecte acumulatiu i de normalització, especialment en aquells infants i adolescents que no reben la necessària mediació de líders d’opinió (els pares i els mestres en són els primers). Això no significa censura sinó protecció de la infància. Els adults podem i hem de distingir allò que identifica la realitat d’allò que la mostra amb metàfora o paradoxa. Els adolescents aniran entrant progressivament en una lectura crítica de la realitat a través d’expressió simbòlica, de la paròdia, però hem de garantir que no es perd el respecte actiu per la persona i per les normes socials bàsiques per a la convivència. Això comporta que aquells continguts més provocadors o trencadors quedin emmarcats en una mediació educadora que per responsabilitat han de fer els mateixos mitjans, abans o després.


4 Els mitjans han de garantir correcció ètica i estètica, harmonia i bellesa, i no poden renunciar-hi per raó d’abaratir costos econòmics.
Els criteris de producció i rendiment de costos en la competició dels mitjans per incrementar les audiències han abocat a uns formats comunicatius de baix cost, especialment en programació destinada a infants, en una caiguda que sembla no tenir aturador. Això és inacceptable en una societat que proclama el dret superior de l’infant i el compromís de protegir-lo. No escapa a ningú que els mitjans de comunicació poden arribar al maltractament de la infància.
Són els propis mitjans que han de fer un pacte per la qualitat de les emissions destinades a la infància i adolescència garantint la promoció de valors ètics bàsics i de gust estètic irrenunciable en la nostra societat sens perjudici de la llibertat de consciència i de la diversitat de manifestacions de bellesa.


5 La institució escolar ha d’incorporar l’alfabetització verboicònica al currículum bàsic de tots els ciutadans.
L’escola actual és herència de l’escola creada pels il·lustrats per garantir la competència lectora i escriptora de tots els ciutadans, les quatre regles aritmètiques i unes nocions de cultura general. La comunicació verboicònica consisteix en relats textualitzats (teixits) d’imatges que construeixen pensament. Abans de llegir textos, els infants ja estan veient imatges, seqüències d’imatges portadores de significat. La seva visió directa, sense comprendre les regles de composició, indueix una lectura insuficient, possiblement reduïda i en alguns casos errònia. La imatge es llegeix a partir de connotacions emotives    que determinen més el sentit que la denotació cognitiva, L’escola ha d’incorporar com a funció pròpia la d’ensenyar a llegir imatges i relats verboicònics siguin narratius, de ficció, de documentació o d’expressió simbòlica. Aquesta alfabetització verboicònica és simultània a l’alfabetització verbal i la semiòtica de la comunicació és avui més bàsica que la gramàtica textual. L’alfabetització verboicònica ha de dur a una major comprensió i gaudi dels relats que integren imatges, música i efectes especials i alhora a una comprensió crítica superadora de la comprensió mítica i de l’expressió este

Els pedagogs constatem la sinergia dels tres agents educatius bàsics de la nostra societat: família, escola, mitjans de comunicació. (Les esglésies o agrupacions religioses són també un agent educador però avui no arriben a tota la població com havia estat). Hem d’adonar-nos que la família és l’educador natural basat en l’afecte i la socialització i l’escola és l’educador professional centrat en l’ensenyament, la racionalitat i el coneixement. Els mitjans de comunicació no són identificats com a agent educatiu i, avui, en molts infants i les seves famílies són l’agent de socialització i també d’educació més influent. Però una societat de lliure mercat i de llibertat d’expressió no pot deixar de regular l’efecte que els continguts de comunicació de masses tenen en els infants. És per això que des d’una perspectiva de ciència pedagògica proposo normes d’acció fonamentades en coneixement aportat per neurobiologia, psicologia, sociologia, filosofia i lingüística a l’educació.


Propostes fonamentades que s'aporten a la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans per a debat i elaboració col·legiada.
Sabadell, abril de 2012. Martí Teixidó i Planas

 

La publicitat infantil esdevé en molts casos un maltractament , perquè pot arribar a crear disfuncions  de creixement - anorèxia i obesitat- .

Per una banda ,la publicitat de la indústria alimentària ofereix als infants una concepció de salut, alimentació i creixement que s´allunya molt de la realitat: productes farcits de greixos que contribueixen a l´obesitat infantil, però que són venuts com aliments sans, naturals i vitamínics;  i a més a més, es presenten als infants amb el recolzament de metges i nutricionistes, per donar major fiabilitat.

Per altra banda , la indústria de les joguines presenta una patrons estètics - Barbie i demés - que contribueixen a l´obsessió per la figura i  a l´anorèxia.

Penso que també caldria regular aquesta situació de desprotecció que viuen els infants i no deixar la responsabilitat només a les famílies.

Carme Rider

Reply to Discussion

RSS

Forum

La ciència dels electrodomèstics

Started by Future Learning (UB) in Títol exemple Mar 4, 2015.

CONSULTES SOBRE EL PILOTATGE DE LA PROVA DE COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA - Termòmetre Lingüístic - 2 Replies

Started by Carme Rider Serra in Títol exemple. Last reply by Carme Rider Serra May 21, 2014.

Events

Groups

© 2017   Created by Pere Marquès Graells.   Powered by

Badges  |  Report an Issue  |  Terms of Service